LLAFRANC
El topònim
"El nom de Llafranc és d'etimologia incerta. En un principi la majoria d'estudiosos consideraven aquest topònim com una deformació fonètica de lloc franc, terme que permetia intuir una situació jurídica precisa. Darrerament Joan Corominas en l'Onomasticon Cataloniae, defensa l'origen germànic del nom que seria una derivació del nom propi Lan(d)Frank. En altres zones de Catalunya i del sud de França, es coneixen variants d'aquest antropònim de datació sempre medieval.
Sense entrar en discussions filològiques, volem només ressaltar el fet que resulta curiós que el nom del lloc derivi d'un antropònim germànic, ja que Llafranc s'abandonaria precisament en el moment de les primeres invasions germàniques a la Tarraconense, no existint cap indici clar d'ocupació posterior. En efecte, els documents més antics que aporten notícies sobre la nostra zona, de cronologia alt-medieval, mencionen sempre els centres de població de l'interior (Palafrugell, Llofriu, Mont-ras, Ermedàs, Sta. Margarida), sense existir cap referència als nuclis marítims. Tot això ens porta a considerar la possibilitat que el topònim fos atribuït en un moment en què a Llafranc ja no hi havia cap indici d'ocupació, designant simplement el propietari de totes aquelles terres en el moment inicial de l'època medieval."
A. Barti, R. Plana i J. Tremoleda. Llafranc romà. Quaderns de Palafrugell, AMP, 2004
La geografia
"El poble de Llafranc domina una àmplia badia limitada a la banda nord-est per la muntanya de Sant Sebastià de la Guarda i al sud-oest pel sector de les Envistes i la Punta d'en Blanc. A la platja hi desemboquen dues rieres, la riera de la Font d'en Xeco a l'oest i la riera de la Pastora o de Llafranc a l'est. Aquestes denominacions s'utilitzaven ja usualment a finals del s. XIX i principis del XX. Al bell mig de les dues rieres hi ha un promontori que fa uns 30 m. d'altura sobre el nivell del mar. Les condicions portuàries del lloc són bastant bones, atès que queda resguardat del vent de tramuntana però no dels de llevant i garbí. En cas d'existir un fondejador antic, aquest hauria estat situat a recés de la muntanya de Sant Sebastià, com el port actual."
"Les comunicacions naturals d'accés a Llafranc des de l'interior estaven assegurades per dos passos naturals que es corresponen amb el traçat de les rieres o bé pel l'anomenat camí dels Plans, que discorre en alguns trams paral·lel a l'autovia actual. Aquest camí, seria molt probablement d'origen antic, ja que s'han descobert diferents jaciments romans al llarg del seu recorregut."
A. Barti, R. Plana i J. Tremoleda. Llafranc romà.Quaderns de Palafrugell, AMP, 2004.
La història
"L'existència de vestigis històrics d'una gran antiguitat a Llafranc és incontestable. Rebutjada per un corrent d'erudició molt sòlid i nombrós la teoria segons la qual el Jugum Celebanticus o Lunarium de l'Orae Maritimae de Ruf Fest Aviè correspon a l'actual cap de Sant Sebastià i que la ciutat de Cipsela s'ha de localitzar a Llafranc [...], no ofereix dubte, en canvi, l'existència en aquesta platja de vestigis romans.
Ara bé: la realitat d'haver estat Llafranc un poblat romà no prejutja el fet que amb anterioritat no hagués pogut ser, més antigament encara, un poblat grec i abans una escala de la talassocràcia fenícia. Al contrari. Els pobles que en el curs de la història, successivament, han dominat la mar s'han establert en els mateixos llocs i ho han fet per les mateixes necessitats, els mateixos imperatius, obeint factors permanents –geogràfics, comercials, estratègics.
Josep Pla. Costa Brava dins Tres guies. Ed. Destino, OC XXX